divendres, 20 juny de 2008

assu.

dilluns, 16 juny de 2008

Daydream



L'últim dia de classe del curs no es dia acabar d'una forma millor que anant al deydream festival.
Radiohead... què puc dir ?
Nude, 15 steps, bodysnatchers, idioeque, paranoid android... i veure a en Tom Yorke en directe, què més puc demanar?
Només podia demanar una bona companyía com la que vaig tenir (era com tenir alTom York cantant al meu costat gràcies al Xavi!)


http://www.last.fm/music/Radiohead


video video

divendres, 30 maig de 2008

REQUIEM PER MI


Sembla que fins que arribi el juliol estaré en la situació més propera a estar morta, sota mil llibres i una pila d'apunts, i acabaré més blanca del que estava a l'entrar a la biblioteca.
Requiem per mi, poseu moltes espelmes a mites, déus i demés personatges (pot ser en Bowie tranquilament...) i esperem a que la ressurrecció arribi aviat...

dimarts, 20 maig de 2008

Canto

Canto porque me levanto siempre con las mismas penas,con las heridas abiertas que siguen sin cicatrizar.Vago por las veredas, por desiertos, por la selva,surcando los anchos mares, hacia ningún lugar.Canto porque me canso de dar explicaciones,no tengo soluciones, ¿para qué tanto preguntar?Salto de cama en cama, de boca a boca, de falda en falda.No vuelvo por donde vine, nunca miro hacia atrás.Y no hay mejor ni peor, pues con la gente que tropiezo,sufren del mismo dolor, están igual, el mismo dolor.No hay mejor ni peor, si estás quieto o en movimiento,sufres el mismo dolor, estás igual, el mismo dolor.Canto porque me harto de lugares concurridos,de esquemas aburridos para conseguir seguridad.Parto de aquí a otro lado, crías cuervos, y te comen los ojos luego.Canto porque me levanto, siempre con las mismas penas.Y no hay mejor ni peor, pues con la gente que tropiezo,sufren del mismo dolor, están igual, el mismo dolor.No hay mejor ni peor, si estás quieto o en movimiento,sufres el mismo dolor, estás igual, el mismo dolor.

dilluns, 19 maig de 2008

dissabte, 10 maig de 2008

Fa dies que no escric res...

Segur que els nans del meu cap últimament tenen interèssos extranys (vés-a-saver-quins?) molt separats dels posts al bloc...

Perque segur, segur que el meu cos funciona amb petits nans que treballen incessablement, tal com em van explicar quan era prou petita per a creure'm-ho. I suposo que tota la vida m'he obstinat per no canviar aquesta explicació del funcionament de les coses... tant fàcil, tant meva.

I està clar que a mi ja m'està prou bé, per a què complicar el ja desordenat cap d'una estudiant de dret que no sap ben bé què coi fa a la cadira de la impressionant classe de la pompeu fabra?

I dibuixa, dibuixa als apunts, dibuixa a l'agenda, dibuixa a les bambes, dibuixa als apunts del pobre company del seu costat, que no en té pas la culpa de la seva inconsciència estúpida.


Perquè, i perquè, i perquè, tot el dia... perquè?

Suposo que és molt més fàcil assumir que hi ha petits nans ( per a mi enanitos) que controlen el món, que fan moure el meu braç i fan funcionar el meu cor, que engeguen el motor del cotxe quan gires la clau al cotxe, que porten les imatges des d'una càmera fins al meu televisor i que porten els pensaments d'un cap a l'altre formant la sempre inquietant telepatía...

I plou, plou molt. Deuen ser els enanitos que han decidit regar una mica la terra des d'allà dalt.



I sona gloomy sunday de fons...


It is autumn and the leaves are falling
All love has died on earth
The wind is weeping with sorrowful tears
My heart will never hope for a new spring again
My tears and my sorrows are all in vain
People are heartless, greedy and wicked...

Love has died!

The world has come to its end, hope has ceased to have a meaning
Cities are being wiped out, shrapnel is making music
Meadows are coloured red with human blood
There are dead people on the streets everywhere
I will say another quiet prayer:
People are sinners, Lord, they make mistakes...

The world has ended!

dimecres, 23 abril de 2008

Tom Waits!


El millor regal de Sant Jordi... Tom Waits Canciones!

"Tom Waits, perro de la lluvia

[...]

Voz de club nocturno en el suburbio de la ciudad, de colillas mal apagadas, de callejón húmedo y encharcado, de alcohol, de piano que ha estado bebiendo, de película de serie negra, de desarraigado, de "rain dog", surgida de lo más profundo del lado oscuro del Gran Sueño Americano"

Quina gran descripció al pròleg! No es podia dir millor, i bé, el llibre és un seguit de lletres bones, de mil cançons d'en Waits.

It's warm beer and cold women
No
I just don't fit in
Every join I stumbled into tonight
That's just how it's been...

Well I got a bad liver and a broken heart
Yea I drunk me a river since you tore me apart
And I don't have a drinking problem
Cept when I can't get a drink...


And what becomes of all the little boys
Who never comb their hair
Well they're lined up all around the block
On the nickel over there...


Still these blue valentines
To remind me of my cardinal sin
I can never wash the guilt
Or get these bloodstains off my hands
And it takes a lot of whiskey
To make these nightmares go away
And I cut my bleedin heart out every night
And I'm gonna die just a little more on each St Valentine's Day
Don't you remember that I promised I would
write you...
These blue valentines...
I com no... Swordfishtrombone i Downtown Train!

Will I see you tonight
On a downtown train
All of my dreams just fall like rain
Oh baby all upon a downtown train

dimarts, 22 abril de 2008

Amor gairebé impossible

L'oci, que empeny paradoxalment a tan rares activitats, va portar-me un
dia a una ciutat de ponent, ni grisa ni pintoresca, d'aquestes que n'hi ha tantes.
Jo patia, sembla, una dissort elaborada mentalment, per manca
d'envejades preocupacions normals, i anava pel carrer mirant a terra i fugia de la
gent. Si hagués pogut triar la mena de compassió que m'abellia, hauria preferit
la que les persones dediquen a qui pateix un amor bonic, però impossible.
Heus aquí explicat clarament l'estat d'esperit que em conduí a una
singular passió d'estiu, que em disposo a transcriure a la meva manera:
Anava sovint al museu del municipi aquell i em passava hores – hores
llargues, senceres, hores de debò – davant de peces la contemplació de les quals
donés un cert to d'interès al seu admirador.
Un dia, en un racó, vaig descobrir una pintura d'Aldo Rienzi, pintor italià,
d'un d'aquests segles que han passat darrerament. Era un retrat de dona, però
d'una dona única, mai no vista, una una sola mirada de la qual enamorava. I he
de dir, comprometent-hi la paraula, que el retrat era dels que miren; una mirada
fonda, que cercava l'ànima del contemplador i la trobava de seguida, per quedarse-
la.
Per abreujar, faré la revelació prevista per tot lector que em segueixi: em
vaig enamorar de la dona pintada. Vaig nodrir els rengles d'aquesta legió
d'enamorats d'imatges, els quals tothom plany i que pateixen tant.
Ella, honesta, m'escoltava i servia de ressò al meu afany. De mil maneres,
totes quietes i callades, em demostrava el seu agraïment.
Quins dies, senyors, quins dies més clars dins d'aquell museu! En entrar a
la sala, cada vegada, les nostres mirades es trobaven i l'amor creixia més. Li
duia poms de flors, que col·locava en el marc d'amagat del mosso de la sala, i li
parlava, poc més o menys, d'aquesta manera: «Estimada, petita meva, aviat
realitzarem el nostre anhel. Aniré a veure el director, li explicaré el nostre cas i
se'n farà càrrec de seguida. Li demostraré amb números que la meva posició em
permet tenir-te a casa amb les mateixes atencions que et dedica el museu, i ell
veurà que vaig de bona fe i voldrà ésser el padrí de la nostra aliança.»
Però ja sabeu com són les dones. Amb l'aire de no fer mal a ningú, et
descavalquen brutalment dels somnis més cars, de vegades.
I una tarda, havent retardat l'hora acostumada de visita a causa d'un
encontre amb un parent ric, vaig arribar al museu apressadament, amb el ram
de clavells més bo que havia trobat a la plaça.
Per pueril enjogassament d'enamorat, se'm va ocórrer sorprendre
l'estimada i, perquè no em veiés de lluny i per poder-me presentar als seu ulls de
sobte, vaig seguir el camí de cada dia arrambant-me a la paret i trepitjant
suaument el sòl per tal d'evitar que el soroll em fes traïció.
Traïció! No era pas el soroll allò que em trairia. L'engany era allí, a l'últim
tombant de la meva ruta. Ja de lluny va semblar-me que sentia una veu
desconeguda i fora d'ús en aquell medi; i, en apropar-me, vaig veure que un
foraster festejava la meva enamorada. I vaig veure que ella se l'escoltava amb
complaença i li dedicava la mirada que em semblava que només havia d'ésser
per a mi.
Quin martiri i quina ràbia alhora! Quina barreja d'impulsos! Volia incendiar i
occir, tenir ossos d'enemic que em cruixissin entre les meves mans, prendre una
venjança còsmica. Però m'estava quiet, per pouar fins a la darrera gota de la
metzina aquella i per tenir l'evidència de la coquinesa d'una dona que,
dipositària del meu cor, el feia rodolar per terra.
Les paraules d'ell van arribar-me clares: «...tot anirà bé. Amb el director,
no hi vull parlar, perquè no ens comprendria. Vindré cap al tard, amb un drap
negre per tapar-te, i et portaré a casa, on ens espera la felicitat...»
I ella, jo me n'adonava bé, se l'escoltava i se'l creia.
– Prou! – vaig dir fent irrupció, escabellat i pàl·lid –. Posem un punt final a
aquesta conxorxa vil!
La dama del retrat va mirar-me estamordida, suplicant. Però jo sabia el que
calia fer.
– Amb vós, senyora, ni una paraula més – vaig dir-li –. Gràcies a Déu, he
descobert a temps el que valeu.
I vaig llençar-li el ram de clavells al rostre, per fer-li afront. L'altre, volent evitar
l'ofensa, em va agafar pel braç. Jo me'l vaig mirar:
– I vós, lladre d'amor, galant de museu, home tronat, sortiu al carrer que
us vull trencar la cara...
I tal com ho havia dit, vaig fer-ho, en defensa de la meva dignitat i per
servir d'universal exemple.
Pere Calders

dimecres, 16 abril de 2008

Nenúfars

Oceà, d'Alessandro Baricco (Cada pàgina em sorprèn), aquí us deixo una pàgina del llibre:

Vespre. Fonda Almayer. Habitació del primer pis, al fons del corredor. Escriptori, llum de petroli, silenci. Una bata grisa amb B. a dins. Dues sabatilles grises amb els peus a dins. Full blanc damunt de l'escriptori, ploma, tinter. Escriu, B.
Escriu.

Adorada meva,
he arribat al mar. Us estalvio les fatigues i misèries del viatge: el que compta és que ara sóc aquí. La fonda és acollidora: senzilla, però acollidora. És al cim d'un turonet, just davant de la platja. Al vespre puja la marea i l'aigua arriba fins gairebé sota la meva finestra. És com estar dalt d'un vaixell. Us agradaria.
Jo no hes estat mai dalt d'un vaixell.
Demà començaré els meus estudis. El lloc em sembla ideal. No ignoro la dificultat de l'empresa, però vós sabeu -únicament vós, al món- fins a quin punt estic decidit a portar a terme l'obra que vaig tenir l'ambició de concebre i d'emprendre un dia faust ara fa dotze anys.Em serà de consol imaginar-vos amb salut i bins ànims.
En efecte, no hi havia pensat mai abans, però realment no he estat mai dalt d'un baixell.
En la solitud d'aquest lloc apartat del món, m'acompanya la certesa que, en la distància, no voldreu perdre el record de qui us estima i que restarà sempre el vostre

I.A.I.B

Deixa la ploma, plega el full, el fica dins d'un sobre. S'aixeca, agafa una capsa de caoba de dins del seu bagul, alça la tapa, hi deixa caure la carta, oberta i sense adreça.
Té 38 anys, B. Pensa que un dia, en algun lloc del món, trobarà una dona que és, des de sempre, la seva dona. De tant en tant li sap greu que el destí s'obstini a fer-lo esperar amb una tenacitat tan poc delicada, però amb el temps ha après a considerar el fet amb una gran serenitat. Ja fa anys que, gairebé cada dia, agafa la ploma i li escriu. No té noms ni adreces per posar als sobres: però té una vida per explicar. I a qui, si no a ella? Pensa que quan es trobin serà bonic posar-li a la falda una capsa de caoba plena de cartes i dir-li:
-T'esperava.
Ella obrirà la capsa i lentament, quan vulgui, llegirà les cartes una per una, i enfilant-se per un quilomètric fil de tinta blava, farà seus els anys -els dies, els instants- que aquell home, fins i tot abans de conèixer-la, li havia regalat. O potser, senzillament, tombarà la capsa cap per avall i, atònita davant d'aquella extravagant nevada de cartes, dirà a aquell home, somrient:
-Ets boig.
I l'estimarà per sempre.



dimarts, 1 abril de 2008

REMAIN


We'll remain after everything's been washed away by the rain
We will stand upright as we stand today
Lovestain
You left a lovestain on my heart
And you left a bloodstain on the ground
But blood comes off easily...

Quina gran cançó!
M'estic enamorant del José González (avui no hi ha cap dibuix, l'època d'exàmens és poc productiva...)

I tampoc cal desmerèixer la cançó que em va agradar més del concert d'ahir:

...the spiderman is having you for dinner tonight"

and I feel like I'm being eaten
by a thousand million shivering furry holes
and I know that in the morning I will wake up
in the shivering cold

and the spiderman is always hungry...

"Come into my parlour", said the spider to the fly... "I have something here for you"

(Lullaby dels The Cure cantada per en Tom Smith, el cantant dels Editors mentre estava a punt de morir damunt del piano...)




http://es.youtube.com/watch?v=1Xv8IQA2egQ&feature=related

dissabte, 22 març de 2008

dijous, 6 març de 2008



Dema poso el text, que avui em fa mandra...

divendres, 22 febrer de 2008

dissabte, 16 febrer de 2008

Seven moons and seven suns ,heaven wait for those who run...



(Last remaining light)

diumenge, 10 febrer de 2008