Tom Waits!

El millor regal de Sant Jordi... Tom Waits Canciones!

"Tom Waits, perro de la lluvia

[...]

Voz de club nocturno en el suburbio de la ciudad, de colillas mal apagadas, de callejón húmedo y encharcado, de alcohol, de piano que ha estado bebiendo, de película de serie negra, de desarraigado, de "rain dog", surgida de lo más profundo del lado oscuro del Gran Sueño Americano"

Quina gran descripció al pròleg! No es podia dir millor, i bé, el llibre és un seguit de lletres bones, de mil cançons d'en Waits.

It's warm beer and cold women
No I just don't fit in
Every join I stumbled into tonight
That's just how it's been...

Well I got a bad liver and a broken heart
Yea I drunk me a river since you tore me apart
And I don't have a drinking problem
Cept when I can't get a drink...


And what becomes of all the little boys
Who never comb their hair
Well they're lined up all around the block
On the nickel over there...


Still these blue valentines
To remind me of my cardinal sin
I can never wash the guilt
Or get these bloodstains off my hands
And it takes a lot of whiskey
To make these nightmares go away
And I cut my bleedin heart out every night
And I'm gonna die just a little more on each St Valentine's Day
Don't you remember that I promised I would
write you...
These blue valentines...
I com no... Swordfishtrombone i Downtown Train!

Will I see you tonight
On a downtown train
All of my dreams just fall like rain
Oh baby all upon a downtown train

Amor gairebé impossible

L'oci, que empeny paradoxalment a tan rares activitats, va portar-me un
dia a una ciutat de ponent, ni grisa ni pintoresca, d'aquestes que n'hi ha tantes.
Jo patia, sembla, una dissort elaborada mentalment, per manca
d'envejades preocupacions normals, i anava pel carrer mirant a terra i fugia de la
gent. Si hagués pogut triar la mena de compassió que m'abellia, hauria preferit
la que les persones dediquen a qui pateix un amor bonic, però impossible.
Heus aquí explicat clarament l'estat d'esperit que em conduí a una
singular passió d'estiu, que em disposo a transcriure a la meva manera:
Anava sovint al museu del municipi aquell i em passava hores – hores
llargues, senceres, hores de debò – davant de peces la contemplació de les quals
donés un cert to d'interès al seu admirador.
Un dia, en un racó, vaig descobrir una pintura d'Aldo Rienzi, pintor italià,
d'un d'aquests segles que han passat darrerament. Era un retrat de dona, però
d'una dona única, mai no vista, una una sola mirada de la qual enamorava. I he
de dir, comprometent-hi la paraula, que el retrat era dels que miren; una mirada
fonda, que cercava l'ànima del contemplador i la trobava de seguida, per quedarse-
la.
Per abreujar, faré la revelació prevista per tot lector que em segueixi: em
vaig enamorar de la dona pintada. Vaig nodrir els rengles d'aquesta legió
d'enamorats d'imatges, els quals tothom plany i que pateixen tant.
Ella, honesta, m'escoltava i servia de ressò al meu afany. De mil maneres,
totes quietes i callades, em demostrava el seu agraïment.
Quins dies, senyors, quins dies més clars dins d'aquell museu! En entrar a
la sala, cada vegada, les nostres mirades es trobaven i l'amor creixia més. Li
duia poms de flors, que col·locava en el marc d'amagat del mosso de la sala, i li
parlava, poc més o menys, d'aquesta manera: «Estimada, petita meva, aviat
realitzarem el nostre anhel. Aniré a veure el director, li explicaré el nostre cas i
se'n farà càrrec de seguida. Li demostraré amb números que la meva posició em
permet tenir-te a casa amb les mateixes atencions que et dedica el museu, i ell
veurà que vaig de bona fe i voldrà ésser el padrí de la nostra aliança.»
Però ja sabeu com són les dones. Amb l'aire de no fer mal a ningú, et
descavalquen brutalment dels somnis més cars, de vegades.
I una tarda, havent retardat l'hora acostumada de visita a causa d'un
encontre amb un parent ric, vaig arribar al museu apressadament, amb el ram
de clavells més bo que havia trobat a la plaça.
Per pueril enjogassament d'enamorat, se'm va ocórrer sorprendre
l'estimada i, perquè no em veiés de lluny i per poder-me presentar als seu ulls de
sobte, vaig seguir el camí de cada dia arrambant-me a la paret i trepitjant
suaument el sòl per tal d'evitar que el soroll em fes traïció.
Traïció! No era pas el soroll allò que em trairia. L'engany era allí, a l'últim
tombant de la meva ruta. Ja de lluny va semblar-me que sentia una veu
desconeguda i fora d'ús en aquell medi; i, en apropar-me, vaig veure que un
foraster festejava la meva enamorada. I vaig veure que ella se l'escoltava amb
complaença i li dedicava la mirada que em semblava que només havia d'ésser
per a mi.
Quin martiri i quina ràbia alhora! Quina barreja d'impulsos! Volia incendiar i
occir, tenir ossos d'enemic que em cruixissin entre les meves mans, prendre una
venjança còsmica. Però m'estava quiet, per pouar fins a la darrera gota de la
metzina aquella i per tenir l'evidència de la coquinesa d'una dona que,
dipositària del meu cor, el feia rodolar per terra.
Les paraules d'ell van arribar-me clares: «...tot anirà bé. Amb el director,
no hi vull parlar, perquè no ens comprendria. Vindré cap al tard, amb un drap
negre per tapar-te, i et portaré a casa, on ens espera la felicitat...»
I ella, jo me n'adonava bé, se l'escoltava i se'l creia.
– Prou! – vaig dir fent irrupció, escabellat i pàl·lid –. Posem un punt final a
aquesta conxorxa vil!
La dama del retrat va mirar-me estamordida, suplicant. Però jo sabia el que
calia fer.
– Amb vós, senyora, ni una paraula més – vaig dir-li –. Gràcies a Déu, he
descobert a temps el que valeu.
I vaig llençar-li el ram de clavells al rostre, per fer-li afront. L'altre, volent evitar
l'ofensa, em va agafar pel braç. Jo me'l vaig mirar:
– I vós, lladre d'amor, galant de museu, home tronat, sortiu al carrer que
us vull trencar la cara...
I tal com ho havia dit, vaig fer-ho, en defensa de la meva dignitat i per
servir d'universal exemple.
Pere Calders