Amor gairebé impossible

L'oci, que empeny paradoxalment a tan rares activitats, va portar-me un
dia a una ciutat de ponent, ni grisa ni pintoresca, d'aquestes que n'hi ha tantes.
Jo patia, sembla, una dissort elaborada mentalment, per manca
d'envejades preocupacions normals, i anava pel carrer mirant a terra i fugia de la
gent. Si hagués pogut triar la mena de compassió que m'abellia, hauria preferit
la que les persones dediquen a qui pateix un amor bonic, però impossible.
Heus aquí explicat clarament l'estat d'esperit que em conduí a una
singular passió d'estiu, que em disposo a transcriure a la meva manera:
Anava sovint al museu del municipi aquell i em passava hores – hores
llargues, senceres, hores de debò – davant de peces la contemplació de les quals
donés un cert to d'interès al seu admirador.
Un dia, en un racó, vaig descobrir una pintura d'Aldo Rienzi, pintor italià,
d'un d'aquests segles que han passat darrerament. Era un retrat de dona, però
d'una dona única, mai no vista, una una sola mirada de la qual enamorava. I he
de dir, comprometent-hi la paraula, que el retrat era dels que miren; una mirada
fonda, que cercava l'ànima del contemplador i la trobava de seguida, per quedarse-
la.
Per abreujar, faré la revelació prevista per tot lector que em segueixi: em
vaig enamorar de la dona pintada. Vaig nodrir els rengles d'aquesta legió
d'enamorats d'imatges, els quals tothom plany i que pateixen tant.
Ella, honesta, m'escoltava i servia de ressò al meu afany. De mil maneres,
totes quietes i callades, em demostrava el seu agraïment.
Quins dies, senyors, quins dies més clars dins d'aquell museu! En entrar a
la sala, cada vegada, les nostres mirades es trobaven i l'amor creixia més. Li
duia poms de flors, que col·locava en el marc d'amagat del mosso de la sala, i li
parlava, poc més o menys, d'aquesta manera: «Estimada, petita meva, aviat
realitzarem el nostre anhel. Aniré a veure el director, li explicaré el nostre cas i
se'n farà càrrec de seguida. Li demostraré amb números que la meva posició em
permet tenir-te a casa amb les mateixes atencions que et dedica el museu, i ell
veurà que vaig de bona fe i voldrà ésser el padrí de la nostra aliança.»
Però ja sabeu com són les dones. Amb l'aire de no fer mal a ningú, et
descavalquen brutalment dels somnis més cars, de vegades.
I una tarda, havent retardat l'hora acostumada de visita a causa d'un
encontre amb un parent ric, vaig arribar al museu apressadament, amb el ram
de clavells més bo que havia trobat a la plaça.
Per pueril enjogassament d'enamorat, se'm va ocórrer sorprendre
l'estimada i, perquè no em veiés de lluny i per poder-me presentar als seu ulls de
sobte, vaig seguir el camí de cada dia arrambant-me a la paret i trepitjant
suaument el sòl per tal d'evitar que el soroll em fes traïció.
Traïció! No era pas el soroll allò que em trairia. L'engany era allí, a l'últim
tombant de la meva ruta. Ja de lluny va semblar-me que sentia una veu
desconeguda i fora d'ús en aquell medi; i, en apropar-me, vaig veure que un
foraster festejava la meva enamorada. I vaig veure que ella se l'escoltava amb
complaença i li dedicava la mirada que em semblava que només havia d'ésser
per a mi.
Quin martiri i quina ràbia alhora! Quina barreja d'impulsos! Volia incendiar i
occir, tenir ossos d'enemic que em cruixissin entre les meves mans, prendre una
venjança còsmica. Però m'estava quiet, per pouar fins a la darrera gota de la
metzina aquella i per tenir l'evidència de la coquinesa d'una dona que,
dipositària del meu cor, el feia rodolar per terra.
Les paraules d'ell van arribar-me clares: «...tot anirà bé. Amb el director,
no hi vull parlar, perquè no ens comprendria. Vindré cap al tard, amb un drap
negre per tapar-te, i et portaré a casa, on ens espera la felicitat...»
I ella, jo me n'adonava bé, se l'escoltava i se'l creia.
– Prou! – vaig dir fent irrupció, escabellat i pàl·lid –. Posem un punt final a
aquesta conxorxa vil!
La dama del retrat va mirar-me estamordida, suplicant. Però jo sabia el que
calia fer.
– Amb vós, senyora, ni una paraula més – vaig dir-li –. Gràcies a Déu, he
descobert a temps el que valeu.
I vaig llençar-li el ram de clavells al rostre, per fer-li afront. L'altre, volent evitar
l'ofensa, em va agafar pel braç. Jo me'l vaig mirar:
– I vós, lladre d'amor, galant de museu, home tronat, sortiu al carrer que
us vull trencar la cara...
I tal com ho havia dit, vaig fer-ho, en defensa de la meva dignitat i per
servir d'universal exemple.
Pere Calders

Nenúfars

Oceà, d'Alessandro Baricco (Cada pàgina em sorprèn), aquí us deixo una pàgina del llibre:

Vespre. Fonda Almayer. Habitació del primer pis, al fons del corredor. Escriptori, llum de petroli, silenci. Una bata grisa amb B. a dins. Dues sabatilles grises amb els peus a dins. Full blanc damunt de l'escriptori, ploma, tinter. Escriu, B.
Escriu.

Adorada meva,
he arribat al mar. Us estalvio les fatigues i misèries del viatge: el que compta és que ara sóc aquí. La fonda és acollidora: senzilla, però acollidora. És al cim d'un turonet, just davant de la platja. Al vespre puja la marea i l'aigua arriba fins gairebé sota la meva finestra. És com estar dalt d'un vaixell. Us agradaria.
Jo no hes estat mai dalt d'un vaixell.
Demà començaré els meus estudis. El lloc em sembla ideal. No ignoro la dificultat de l'empresa, però vós sabeu -únicament vós, al món- fins a quin punt estic decidit a portar a terme l'obra que vaig tenir l'ambició de concebre i d'emprendre un dia faust ara fa dotze anys.Em serà de consol imaginar-vos amb salut i bins ànims.
En efecte, no hi havia pensat mai abans, però realment no he estat mai dalt d'un baixell.
En la solitud d'aquest lloc apartat del món, m'acompanya la certesa que, en la distància, no voldreu perdre el record de qui us estima i que restarà sempre el vostre

I.A.I.B

Deixa la ploma, plega el full, el fica dins d'un sobre. S'aixeca, agafa una capsa de caoba de dins del seu bagul, alça la tapa, hi deixa caure la carta, oberta i sense adreça.
Té 38 anys, B. Pensa que un dia, en algun lloc del món, trobarà una dona que és, des de sempre, la seva dona. De tant en tant li sap greu que el destí s'obstini a fer-lo esperar amb una tenacitat tan poc delicada, però amb el temps ha après a considerar el fet amb una gran serenitat. Ja fa anys que, gairebé cada dia, agafa la ploma i li escriu. No té noms ni adreces per posar als sobres: però té una vida per explicar. I a qui, si no a ella? Pensa que quan es trobin serà bonic posar-li a la falda una capsa de caoba plena de cartes i dir-li:
-T'esperava.
Ella obrirà la capsa i lentament, quan vulgui, llegirà les cartes una per una, i enfilant-se per un quilomètric fil de tinta blava, farà seus els anys -els dies, els instants- que aquell home, fins i tot abans de conèixer-la, li havia regalat. O potser, senzillament, tombarà la capsa cap per avall i, atònita davant d'aquella extravagant nevada de cartes, dirà a aquell home, somrient:
-Ets boig.
I l'estimarà per sempre.

REMAIN

We'll remain after everything's been washed away by the rain
We will stand upright as we stand today
Lovestain
You left a lovestain on my heart
And you left a bloodstain on the ground
But blood comes off easily...

Quina gran cançó!
M'estic enamorant del José González (avui no hi ha cap dibuix, l'època d'exàmens és poc productiva...)

I tampoc cal desmerèixer la cançó que em va agradar més del concert d'ahir:

...the spiderman is having you for dinner tonight"

and I feel like I'm being eaten
by a thousand million shivering furry holes
and I know that in the morning I will wake up
in the shivering cold

and the spiderman is always hungry...

"Come into my parlour", said the spider to the fly... "I have something here for you"

(Lullaby dels The Cure cantada per en Tom Smith, el cantant dels Editors mentre estava a punt de morir damunt del piano...)




http://es.youtube.com/watch?v=1Xv8IQA2egQ&feature=related

Dema poso el text, que avui em fa mandra...

IMPERFECCIÓ

Seven moons and seven suns ,heaven wait for those who run...



(Last remaining light)

I aquesta ha estat la inspiració divina per a que el Xavi i jo fem un Flog compartit!

Tu para mi eres la estrella, un corazón a todo color, nuestra vida como una triste mentira, cuentos tiernos, inventos que inventas tu.
Vuela, con tu fotonovela, Vuela, mujer fotologuera. Tu para mi solo una historia, un medio amor sin solución, una música y una cena con velas, Siempre tu, fotologuera solo tu. Vuela, con tu fotonovela, Vuela,mujer fotologuera.
Chicos, creo que me voy a hacer camara de oro, si,si de oro
Tu para mi eres la estrella, yo para ti no sé quién soy,
No sé.
Vuela con tu fotonovela, vuela mujer fotologuera. Vuela con tu fotonovela, vuela mujer fotologuera. Vuela con tu fotonovela, vuela mujer fotologuera.

(véase http://es.youtube.com/watch?v=EMcPn9UObeY )

Un dia qualsevol, un dimecres 23 de gener com qualsevol altre dimecres, torno a casa després del tren, la universitat i el tren, i només arribar poso la cançó Superstar de Sonic Youth...

-Don't you remember you told me you love me baby
you said you'd be coming back this way again baby
baby baby baby baby oh baby
i love you, i really do ...

Cansada, em poso a la dutxa, és la millor hora del dia, sota l'aigua que em pica al cap fent que en surtin totes les coses que s'hi han anat acumulant desde que m'he aixecat. Per fi torno a ser jo i no el sac de preocupacións connectada a un iPod que passeja pel món, enacara que sigui només per una estoneta.

Ara de fons sona el meu estimat Jeff Buckley amb la nostra estimada Grace.

Ja en el meu món, sense cap pensament que m'envaeixi des de l'exterior, m'adono que una matèria extranya es comença a escolar per l'aigüera que es va enduent l'aigua tacada amb bombolles de sabó, i convençuda que la meva vida ha rebut massa David Lynch i ara no enten res, potser perque l'han absorbit dins d'Indland Empire, o que la meva ment ha intentat dexifrar masses lletres de Mars Volta i té una mena de caos existencial, no m'acabo de creure el que estic veient.

No podia entendre que trossets de carn estiguessin marxant d'una manera tant delicada pels rodons foradets de la banyera de casa, i només després de comprovar que no estava somiatt ni que hagués pres cap mena de substància divertida (pero no, T'he drugs don't work... Now the drugs don't work
They just make you worse
But I know I'll see your face again ...)

vaig acceptar que si, que una part de mi estava marxant, desapareixent sense cap mena d'explicació racional.

El més extrany era que no em feia mal, tot era extrany pro plàcid, m'hauré d'acostumar a viure sense un tros de jo.

Sense ganes, vaig sortir de la dutxa, i en apagar l'aigua vaig adonar-me que tornava a sonar una cançó dels Sonic Youth. Kill Your Idols.

I don't know why
you wann' impress Christgau
ahh let that shit die
and find out the new goal
kill yr. idols
sonic death
it's the end of the world
and confusion is sex
kill yr. idols
sonic death
it's the end of the world
and confusion is sex

I ara se que si l'ànima pesa 21 grams quan jo em mori només m'en podreu restar 20.

Black Mountain

Eii, que el nou disc dels Black Mountain ja ha sortit, aviam si és tant bo com el primer que van publicar!!!

SMOKE

Avui trio...

• Primera cançó del dia:

Sisters of Mercy (Leonard Cohen)

• La cançó més trista de la història (tot i que no m'agrada catal.logar d'aquesta manera sempre pensaré que és la més trista que s'hagi fet mai):

Superstar (Sonic Youth)

• Una d'en Bowie:

New Killer Star (David Bowie) (Sí, aquella que sembla que digui Umbrella, umbrella, umbrella, fent la competència a la cançó de l'estiu)

• Una adient per a un canvi radical:

Make Up (Stephen Trask) De la BSO de Hedwig and the Angry Inch

• Avui Ballaria:

Cha cha Twist (The Detroit Cobras)

• Com més l'escolto més m'agrada:

What Else is There (Röyksoop)

• Toca...

To the winter (Brett Anderson)

• Salvació!

Sing for the absolution (Muse)

• 4 cançons a l'atzar:

Well thought out knives (Silversun Pickups)

The Sound of Fear (Eels)

Why do you try so hard to hate me (The Electric Soft Parade)

Wake up my lover ( Nick Cave and the Bad Seeds)

• I la última, per a preparar-me per anar al F.E.A....

Cuando haces tecnopop ya no hay stop! (The Raros)

El Noi de la Càmera... ( inacabat)

Almudena.

Audrey!

Almudena.