dissabte, 22 de març del 2008

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Li falta una capa de mel,
li falta una banda sonora
a aquesta mirada d'oliva i de gel.
Un dia de sucre i de son,
vols ser qui per mi ja no plora,
vols ser qui me xerri amb sa planta,
que no puc omplir aquestes hores,
que no sé planxar es meu abric,
a un món ple de combinacions
combina el meu cel sempre gris
amb tots es teus portaavions,
badies de petroliers,
excuses de mal bevedors.

Kosmonaut ha dit...

És molt guai! Has escanejat directament la Moleskine?

Anònim ha dit...

Siii!

;P

Gabriel ha dit...

El primer text...què és? Antònia Font?
Em sembla que tens un mail

Anònim ha dit...

Antònia Font...
abans els odiava pero els he escoltat amb una mica més de carinyo i m'han encantat!
Que bé rebre un mail d'un artista, penso contestar, pero si ho vull fer com Déu mana t'hauras d'esperar fins que els examens em deixin viure...
I ja m'agradaria poder anar al concert, xo ho veig una mik just(la veritat és que em fas molta enveja)...
A partir del dia 2 torno a ser persona!

Anònim ha dit...

Potser una de les millors d'ells, tot i que em va caldre un període d'adatpació antoniafontenc per trobar que m'encantava. L'animal que no existeix, si el mires, ja no hi és!

És dòcil, té vida,
si el mires ja no hi és,
té un membre que respira,
és s’animal que no existeix.
Se toca i se vagina,
fornica amb ell mateix,
té un far que m’il.lumina,
té escata com un peix.
Me menja i me vomita
d’un simple malentès,
me caga i me compixa,
és s’animal que no existeix.
Desvingulat
de qualsevol forma de vida,
través sa gent amb sa pupil.la.
Tan desfasat
des segle que comença ara
som una mòmia,
som dues vaques.
Dins un no-res,
dins una absència pura,
aquest silenci és una tortura.
De tot un cos,
de tota una vermada
només me queda
un pam de carn en barra.